Un conte escrit el dia abans del naixement de la meva primera filla

Pots escoltar aquest conte al podcast del Cau de Lletres.

El dia va aparèixer radiant, de sobte. Va veure brillar el sol amb molta força, com feia dies que no passava. I és que aquell dia semblava que havia començat abans del normal, que tenia ganes d’esgarrapar minuts a la penombra de la nit.

Es va calçar les xiruques, va posar-se la motxilla i va començar a caminar muntanya amunt. Entre els primers rajos de sol, l’humitat del sotabosc surava, i creava un efecte fantasmagòric. Entre les roques del terra, les formigues començaven la jornada recollint llavors i portant-les al cau. En el camí, es veia el rastre de les potes dels senglars que, durant la negra nit, buscaven glans. Reflexionava sobre la meravella de la natura, una obra mestra que és un complex ecosistema on tot té un perquè.

Des de la muntanya albirava el mar. Les onades trencaven incessantment a la línia de la sorra. Podia imaginar com els peixos nadaven entre les ones, jugant, saltant i fent balls fantàstics. Des de lluny, podia olorar l’embriagadora olor de l’aigua salada.

Era el moment precís per a començar un nou viatge. Havia estat tan de temps dins la seva bombolla, que sentia una necessitat imperiosa de sortir a l’exterior a conèixer coses noves. Li havien explicat moltes coses del que hi havia fora de la bombolla, però no n’hi havia prou amb sentir-ne parlar, havia d’anar-hi. Així, doncs, es va posar a grimpar entre les roques i els arbres. El camí era dificultós, calia agafar-se ben fort entre roques i arbustos per a evitar una caiguda al buit. El ritme cardíac s’accelerava, la suor començava a brollar per la seva pell. Però la suau brisa la reconfortava, l’ajudava a seguir el camí amb ànims renovats.

Pensava que mai arribaria al cim, però ho va fer. Des de dalt, orgullosa, mirava la fina línia de l’horitzó. A una banda del paisatge, la carena atapeïda de pins verds, moguts pel suau i sec aire de ponent. A l’altra, el mar blau, incansable, amb les minúscules i brillants taques blanques de les onades. Havia valgut la pena el llarg camí per arribar fins aquí.

Barcelona, 27 de febrer del 2011.