Barcelona, 27 d’octubre del 2023.
Avui he vist el cel de Barcelona d’un blau intens, com feia temps que no observava. És cert que finalment sembla que ha començat a baixar la temperatura i que ha fet força vent aquestes darreres hores, però per uns instants m’he pogut fixar en aquest blau tant bonic.
No és un fet banal adonar-se de coses que, en principi, veiem força sovint, però a les que no donem importància perquè anem atrafegats, atabalats, anant amunt i avall com uns esperitats per aquesta societat focalitzada en els interessos econòmics, en la satisfacció immediata, en el mercantilisme dels més poderosos. La vida és molt més que això, i crec que en moltes ocasions la vivim sense ser conscients del gran privilegi que suposa el fet de poder respirar, veure, estimar, prendre decisions, jugar, guanyar, perdre, aprendre. És ben certa la dita de l’àvia de la meva dona, que recordo recurrentment: “per la vida es perd la vida”. És a dir, que ens focalitzem tant en certs aspectes que són necessaris pel dia a dia però no per a la nostra ment, que acabem invertint més temps en fets banals que no pas en allò que és realment important. De totes maneres, ben cert és que la importància de les coses és relativa, pot ser diferent segons cada persona, i en gran manera ve condicionada per la societat en la que estem integrats.
Continuant amb la línia en la que avui he decidit fer quatre ratlles, hi ha moments en els que, de cop i volta, et ve un record al cap envers alguna cosa que feies fa anys, i que actualment ja no fas o potser ja no podràs tornar a fer mai més. Suposo que el fet d’haver rellegit el meu diari personal entre el 1991 i el 2000, i de preparar les gravacions pel programa de ràdio “Cau de Lletres” m’ha influït en la recuperació d’aquests records. És curiós veure com, d’una banda, la importància de les coses és relativa a l’edat i segons el moment de desenvolupament personal en el que et trobes. També és curiós veure com actualment puc donar més importància a vivències del passat, ja que actualment difícilment les puc repetir o, directament, és impossible tornar-les a viure.
I el màxim moment d’aquesta reflexió és la desaparició d’éssers estimats. Sóc plenament conscient que la mort del meu pare m’ha afectat, com és obvi, i un any després estic força recuperat, tot i que suposo que mai més seré el mateix, de la mateixa manera que ja no vaig ser el mateix després de la desaparició de la meva mare. I aquestes darreres setmanes, a menys d’un any vista del trentè aniversari de la mort del meu amic Ferran, torno a recordar-lo i procuro assumir la seva desaparició, i em costa. Em costa recordar-lo, perquè només vaig poder viure la vida amb ell durant onze anys. Em costa assumir la seva mort, tot i que de fet puc afirmar que mai l’he assumit. Afirmo amb rotunditat que vaig ser plenament conscient del trauma que va suposar la mort de la meva mare quan el meu amic de l’ànima va deixar la vida unes hores després que un cotxe l’atropellés a la nacional de Vic, a Aiguafreda, mentre anava amb la seva penya ciclista, en un tram en el que jo també hi vaig anar amb la meva penya en una ocasió i vaig pensar que mai més aniria per allà amb bicicleta per la perillositat que suposa anar dins d’una mena d’autovia on els cotxes circulen a gairebé cent kilòmetres per hora.
Tantes vegades m’he preguntat com hauria sigut la nostra amistat al llarg dels anys… Anàvem sempre junts per Talamanca, amb la bicicleta, jugant a pales, a bàsquet, construïnt una cabana prop de la font del poble on hi passàvem un munt d’hores junt amb les nostres germanes Berta i Neus, descobrint la vida en els detalls més insignificants, xerrant per telèfon o escrivint-nos cartes. La meva infantesa es va acabar de sobte, i vaig passar uns mesos molt durs, en els que la inèrcia de la vida m’empenyia, i en els que la resta d’amics de la colla del poble m’enganxaven a la vida. Ara veig que no vaig fer el dol necessari, perquè potser m’hauria enfonsat encara més. Ara penso que m’agradaria parlar d’ell amb la seva germana i la seva mare, a qui fa uns anys vaig tornar a veure després de més de dues dècades, però amb qui mai he gosat treure aquest tema. Però ho necessito com la vida mateixa. Recordar de vegades pot ser dur, però és necessari. Recordar és bonic, tot i els mals moments ocorreguts. Recordar és reviure, encara que sigui impossible. Recordar també és vida, i és en definitiva un homenatge a tots el que han marxat abans de temps, els que inexplicablement els hi han pres la vida, les il·lusions, els plans, el futur.
Comments