Avui arribo als 48 anys, curiosament igual que el meu amic i company de ràdio Jordi Casellas. Us comparteixo un guió que he escrit per a fer un muntatge d’àudio que en el futur sonarà a la ràdio. Ja us avanço el primer muntatge: https://go.ivoox.com/rf/125538179
Com era la nostra societat fa 48 anys? Ens situem al 1976. Francisco Franco, el dictador espanyol, va morir el 20 de novembre de 1975. Així doncs, el 1976 va ser el primer any sense Franco en vida, però en un país en el que encara hi hauria el règim franquista al poder fins al 1978, quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. El nostre país portava 37 anys sota poder franquista, i en el cas de les comunitats històriques de l’estat, com Catalunya, València, Balears, Galicia o el País Basc, idiomes com el català, l’euskera o el gallec havien sigut silenciats i pràcticament exterminats, i les seves institucions, com la Generalitat de Catalunya, eliminades. Tot el poder polític i legislatiu pertanyia a Madrid, i a banda de les alcaldies, l’única autoritat política descentralitzada que es mantingué durant aquells anys foscos fou el Governador Civil, un càrrec provincial que reconvertia el paper del Capità general de Catalunya, que fou el màxim representant del govern d’Espanya des de finals de la Guerra de Successió Espanyola (1713). Entre 1976 i 1977, el Governador Civil de Barcelona va ser Salvador Sánchez-Terán, qui després va ser ministre en diversos governs d’Adolfo Suárez, amb la UCD.
El Jordi i l’Esteve van ser inscrits al registre civil de Barcelona i de Terrassa com a “Jorge” i “Esteban”. No va ser fins un any després, el gener de 1977, que es va aprovar la llei que permetia inscriure al Registre Civil noms traduïts a qualsevol de les llengües oficials de l’Estat. No hem d’oblidar que l’ús del català havia quedat restringit a l’àmbit privat i familiar després de la guerra civil, i s’havia prohibit explícitament el seu ús a l’administració, a l’ensenyament, els mitjans de comunicació, al teatre, al cinema, al rètols publicitaris, al noms dels pobles i carrers, a l’església, i a la publicació de llibres. En conclusió, només es podia parlar en català a casa, i fins i tot el nom d’un mateix no podia ser, oficialment, en català. Amb els anys, aquestes restriccions del franquisme envers la llengua van anar desapareixent progressivament, sobretot a partir de la dècada dels 50, amb l’autorització de la publicació d’alguns llibres i revistes en català.
Ens situem, a mitjans dels anys 70, en una Catalunya amb una llengua i cultura reprimida pel règim, amb una població que tenia ganes de reivindicar “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, com deia el lema de dues de les manifestacions més significatives de la transició, que van tenir lloc a la ciutat de Barcelona els dies 1 i 8 de febrer del 1976, convocades oficialment per diverses associacions de veïns, tot i que al darrera hi havia l’Assemblea de Catalunya, la principal plataforma antifranquista que va néixer en una reunió clandestina celebrada a l’església de Sant Agustí, al Raval de Barcelona, el 7 de novembre de 1971, de la mà d’unes 200 persones representats de la societat civil i política. Es diu que a la primera manifestació, la de l’1 de febrer del 76, hi van participar unes 50.000 persones. Es va considerar un èxit rotund, no solament per l’assistència, sinó perquè la policia només va detenir a dues persones que, això sí, van ser severament torturades a la prefectura de Via Laietana. Els grisos van repartir a tort i a dret, però es van veure desbordats per l’allau de manifestants.
Catalunya tenia una població de 5,6 milions de persones (actualment som 8 milions), mentre que en el conjunt de l’Estat la població era de 36 milions (actualment 48,5 milions). És a dir, Catalunya representava el 15,5 % de la població espanyola, mentre que actualment representa el 16,5 %. Òbviament no existia internet, ni els telèfons mòbils. Alguns dels cotxes més populars al nostre país eren el Simca 1000, el recent estrenat Ford Fiesta, el Seat 127, el Seat 133, el Seat 1200 Sport o el Volkswagen Golf.
En aquells moments, a Espanya només hi havia dos canals de televisió, TVE1, i TVE2, de l’ens Radio televisión Española. Alguns dels programes més populars del moment eren “Un, dos, tres, responda otra vez”, amb Kiko Ledgard; la sèrie de dibuixos animats “Heidi”, “La clave” amb José Luis Balbin, “Ésta noche fiesta” amb José Mª Íñigo, o “Curro Jiménez”, amb Sancho Gracia.
A la ràdio, “Protagonistas, vosotros”, presentat per Luis del Olmo, era el programa més escoltat de l’Estat espanyol, fet des de RNE a Barcelona. Aquell any van començar les emissions del programa de Radio 1 “Clásicos populares”, presentat per Carlos Tena. I també sortien a l’aire programes com “Los olés de la canción”, a Radio Reloj de Radio España, amb Pepe Antequera; o “Futbol en català”, amb Joaquim Maria Puyal, a la sintonia de Ràdio Barelona. Algunes emissores populars d’aquella època que ja no existeixen actualment són Ràdio Terrassa, Radio Peninsular o Radio Juventud.
Al cinema, triomfaven “Rocky”, protagonitzada per Sylvester Stallone; “Taxi driver”, amb Robert De Niro, o “Un cadàver per postres”, amb Truman Capote.
Pel que fa a la música, aquests són alguns dels èxits que sonaven a les emissores de ràdio:
· “More than a feeling”, de Boston.
· “Rhiannon”, de Fleetwood Mac.
· “Play that funky music”, de Wild Cherry.
· “If you leave me now”, de Chicago.
· “All by myself”, de Eric Carmen.
· “Bohemian rhapsody”, de Queen.
· “Rastaman vibration”, de Bob Marley and the Wailers.
· “Breezin”, de George Benson
· “Nobody’s fault but mine”, de Led Zeppelin.
· I Lluís Llach va protagonitzar tres històrics concerts al Palau d’Esports de Barcelona el gener d’aquell 1976, un cant per la llibertat que es va recollir en el disc “Gener de 76”, i que suposava el retorn del cantautor català als escenaris després d’una llarga temporada de prohibicions.
Comments