En els darrers dos anys, he tingut la oportunitat de poder rellegir tot el que he escrit en el meu diari personal i en el més de dos centenars de cartes postals que conservo, gràcies a la creació del programa “Cau de Lletres”, que el passat juny va acaba les seves emissions a Matadepera Ràdio. Locutant aquests textos escrits fa entre dues i tres dècades, crec que és un bon moment per a fer balanç de tot el que he llegit.
La primera idea que m’agradaria comentar és la necessitat que alguns tenim de fixar records per a no perdre’ls. Com ja he escrit en altres ocasions, si per alguna cosa m’agraden les fotos, els textos, els àudios o els videos és perquè són maneres de conservar records, de tenir-los presents. Aquests records poden ser bons o dolents, però al cap i a la fi són records que ens han marcat com a persones, i han desenvolupat la nostra personalitat fins al dia d’avui. De la mateixa manera que hi ha gent que no vol conservar records, o que solament es queda amb aquells que els hi agraden, per a mi és important tenir records, independentment del seu signe, perquè tots els records són importants i és complicat (o gairebé impossible) descartar-ne alguns. De fet, m’he adonat que tinc sort d’haver conservat també records negatius, ja que crec que el meu cap ha fet una intel·ligent selecció natural que ha obviat alguns d’aquests moments no gaire agradables per a poder-los superar. I precisament, el fet d’haver conservat tots aquests records ha aflorat molts detalls que el meu cap havia obviat, i per tant he pogut reconstruïr algunes històries, sensacions i pensaments que em semblen rellevants per al meu desenvolupament personal.
Però en realitat, m’adono que el que hem de fer és viure els moments intensament, perquè cada instant és únic i, possiblement, irrepetible. De vegades invertim molt de temps en guardar els nostres records en algun suport físic, i aquest és un temps que perdem per a seguir gaudint del moment. És una interessant dicotomia. De totes maneres, si he d’escollir em quedo amb la inversió de temps necessària per a la conservació dels records, no solament per a un mateix, sinó també per a compartir-los amb els que estimem, i fins i tot també amb els que no coneixem tant. Sempre m’ha agradat mirar al calaix i compartir aquests petits moments amb les persones que també els van viure, i els darrers anys he anat practicant coses com, per exemple, l’enviament de fotos antigues a grups de WhatsApp per a felicitar a alguns dels seus components el dia del seu aniversari. En el cas de les gravacions més personals que he realitzat en motiu del Cau de Lletres, m’ha encantat compartir amb determinades persones aquelles gravacions que no han sortit en antena, alguns moments molt personals que formen part de la meva història personal. Ha sigut com tornar a donar el meu cor a aquelles persones amb les que més confio, o compartir aquella història que s’ha conservat en el meu diari amb l’altra persona amb la que la vaig viure, i poder fer això és pràcticament com viatjar instantàniament molts anys enrere, fet realment al·lucinant.
De nou, constato que la melancolia de recuperar els records m’encanta, crec que no té perquè ser dolent recordar tot el que hem viscut, sempre i quan fer-ho no ens faci mal. No obstant, també és cert que sempre tinc la temptació d’imaginar què hauria passat si en lloc de ser tant prudent hagués actuat més directament en algun moment determinat, o també a l’inversa, què hauria passat si hagués sigut més prudent en altres moments, tan a nivell de feina, com de parelles o amistats. És realment molt divertit especular sobre on seria ara si hagués canviat alguna de les meves decisions en el passat, o si hagués dit les coses diferents en moments molt concrets. Aquestes possibilitats remotes em recorden uns llibres que llegia de nen de la sèrie Tria la teva aventura, on en diversos punts de la història havies d’escollir una de les opcions de la trama, sabent que cada opció tenia un desenllaç diferent.
La segona conclusió que he tret d’aquesta lectura de més de dues-centes cartes i de més de cinc-centes pàgines de diari escrites al llarg de més de deu anys, és que pensem molt en nosaltres mateixos, i poc en els altres. Si pensem en els altres, en moltes ocasions és perquè, al final, el que fan els altres incideix en nosaltres mateixos. I aquesta realitat fa que moltes vegades actuem en funció de les reaccions que les nostres accions provoquen als altres, i que en definitiva ens acabaran afectant a nosaltres. Pressuposem sense conèixer veritablement a l’altre, la comunicació interpersonal és deficitària i fragmentada, tenim molts prejudicis i estereotips, i la diferència de valors entre persones ens pot portar ensurts i confusions que ajuden poc a la comunicació i a l’harmonia personal. Així doncs, segueixo pensant que és molt important conèixer-se a un mateix a fons i ser autocrític, ja que si no ens estimem a nosaltres mateixos difícilment podrem estimar als altres i els podrem comprendre, però seguidament hem de conèixer a fons als altres, especialment a aquells qui estimem, per a comprendre els seus neguits, i en funció de les seves mancances ajudar-los. Només així podrem aconseguir una comunicació efectiva i afectiva.
En aquest sentit, crec que en els meus primers anys d’adolescència em va faltar autoestima, probablement a causa de la situació originada per la mort de la meva mare. Si potser no hagués tingut aquesta mancança, hauria tingut menys traves per a moure’m per la vida, hauria tingut menys prejudicis i m’hauria costat molt menys conèixer a algunes persones. De totes maneres, constato de nou que hi ha moltes persones que parlen molt i no escolten, i si ho fan pot ser per diversos motius, però principalment es deu a la seva necessitat de ser protagonistes, que segurament es deu a un problema d’autoestima. En el meu cas, la meva falta d’autoestima em va portar a la inseguretat i a una prudència extrema, motiu pel qual vaig deixar de fer moltes coneixences i no em va deixar aprofundir en algunes de les amistats fetes durant aquells anys.
Pots escoltar aquest text a iVoox en la darrera edició del programa:
També a Spotify:
Comments