Preparant una de les gravacions pel Cau de Lletres, he tornat a escoltar un disc que ara feia temps que tenia arraconat, després d'haver-lo escoltat intensament durant una època, fa molts anys. Es tracta de Grace, disc de debut publicat el 1994.
Jeff Buckley va ser un músic nord-americà nascut a Los Ángeles que va irrompre en una escena musical inundada pels decibels del grunge, amb bandes tan destacades com Soundgarden, Nirvana o Pearl Jam. Es va donar a conèixer com a cantant i intèrpret a principis dels noranta en un breu concert en homenatge al seu pare, el també músic Tim Buckley, mort el 1975 per una sobredosi d'heroïna. Segons les cròniques de l'època, els assistents a l'acte van quedar muts a l'escoltar per primera vegada a Buckley cantant dins l’església de St. Ann de Nova York, acompanyat a la guitarra pel seu amic Gary Lucas.
Jeff Buckley va tenir una carrera musical molt curta, de només set anys. El 1990 va començar a tocar i composar cançons, i el 1994 va publicar el seu primer disc, amb una desena de temes que es convertirien en una veritable llegenda, amb elogis de la crítica i també d’il·lustres companys de professió, com Jimmy Page, Bob Dylan, Paul McCartney o Thom Yorke, entre d’altres. L’artista va emprendre una llarga gira durant prop de dos anys, i entre 1996 i 1997 va realitzar les sessions de gravació del que havia de ser el seu segon llarga durada, My sweetheart the drunk. El 29 de maig del 1997, quan l’artista va arribar a la ciutat de Tennessee, on havien de tenir lloc unes sessions d’aquest nou disc, Buckley va morir ofegat en extranyes circumstàncies en el riu Wolf. Sembla ser que l’artista va entrar caminant fins al llit del riu, però el més sorprenent és que ho va fer amb la roba posada, fins i tot amb les botes que calçava en aquells moments. El cantant va desaparèixer, i el seu cos no va ser trobat fins cinc dies més tard, uns quilòmetres més avall, ofegat i sene signes de violència. Per tant, és factible creure que el brillant artista va decidir acabar voluntàriament amb la seva vida.
Escoltant les deu cançons del seu primer disc, intento posar-me al lloc de Jeff Buckley per a intentar entendre què devia passar pel seu cap per a acabar entrant a un riu en el qual el bany no és permès per a seva perillositat. Si imaginem que es va voler suicidar, per què va decidir aquest final? En el seu cas, sabem que la seva vida infantil no va ser fàcil, òbviament perquè no va arribar a conèixer al seu pare, només el va veure, segons diuen les cròniques, una vegada, quan Buckley tenia deu anys. Tampoc devia ser gens fàcil el tràngol de conèixer la mort del seu progenitor a causa de les drogues, però que nosaltres sapiguem Jeff no havia tingut problemes amb les drogues. El que sí sabem és que Jeff Buckley patia un transtorn de doble personalitat, i pel que va explicar el seu entorn més proper en aquells moments, sabem que les darreres setmanes en vida del músic nord-americà van ser força erràtiques i confuses. Sigui com sigui, intento posar-me en el seu lloc per a entendre què li va passar. Òbviament no puc, ni espero poder mai, però reconec que sempre m’ha agradat fer aquest exercici per a buscar alguna explicació convincent a aquests drames personals, amb tot el que comporten a les famílies que queden tocades per a tota la vida, i també per a saber què no s’hauria de fer per a arribar a un desenllaç fatal.
En instants com aquest, penso que potser un nivell elevat d’intel·ligència, o d’excel·lència en l’execució d’una tasca concreta, pot comportar frustració en el moment que no es poden assolir els resultats que hom s’havia fixat. És possible que hom aconsegueixi èxit pels seus dons naturals, sense gaire esforç, i que potser quan de cop i volta veu que cal treballar, es deixi anar fins a desaparèixer. Però també fora possible que hom assoleixi l’èxit gràcies a un treball dur i constant, i que s’enfonsi en poc temps quan comprova que aquest esforç no obté els resultats esperats. També existeix la possibilitat que hom estigui aconseguint l’anhelat èxit, i que aquest no serveixi per a resoldre una circumstància personal en concret, o en un altre extrem és possible que pugui arribar l’èxit a algú que mai l’ha volgut per a no ser protagonista de res. Són circumstàncies i patrons que crec que es repeteixen i que podem escalar tan a altres artistes del món de la música que ara em venen al cap, com per exemple Kurt Cobain, Amy Winehouse o Jim Morrison, representants de l’anomenat popularment “club dels 27” (per haver mort tots a aquesta edat), o en altres disciplines; o fins i tot en el món més quotidià, el del dia a dia dels assalariats.
Així doncs, podem prevenir morts prematures com la de Jeff Buckley? No ho sabem, com tampoc podem saber com hauria anat la seva prometedora carrera professional, que ens va deixar només un disc oficial d’estudi, i uns esbossos del que havia de ser el seu segon treball. Us proposo escoltar un tema que a mi, avui dia encara em segueix posant la pell de gallina, un tall del seu primer disc.
Barcelona, 18 de novembre del 2022.
Pots escoltar aquest article amb la música de Jeff Buckley a iVoox en el podcast Cau de Lletres clicant a l´enllaç de l´inici, o bé a:
Commentaires