El passat dilluns 20 de novembre es va emetre a Ràdio Sant Cugat l’edició número 100 de l’Hemeroteca de la Ràdio, un programa de ràdio que vaig dissenyar el setembre de 2020 i que va començar a sortir setmanalment en antena el juliol de 2021. Durant aquests dos anys i mig he escrit força textos breus al respecte a les meves xarxes socials, però ara intentaré detallar tot el que ha representat per a mi aquest nou programa de ràdio en motiu d’aquesta noble efemèride.
La ràdio és un mitjà que sempre he portat molt endins. No em podria imaginar la vida sense ràdio. Suposo que hi té molt a veure el fet de disposar d’una especial sensibilitat a l’oïda, un dels cinc sentits humans que en moltes ocasions queda eclipsat per l’espectacularitat de les imatges, però que a mi sempre m’ha cridat molt l’atenció. De ben petit m’encantava remenar els discos de casa i posar-los al tocadiscos del menjador, maltractant vinils dels meus pares com els de l’Elvis, però gaudint extraordinàriament dels sons que sortien dels altaveus. A principis dels 80 em cridaven molt l’atenció de les veus de la ràdio del 850 del meu pare, que sovint provenien de butlletins de notícies d’emissores com la SER o Cadena COPE, o de les seves retransmissions de partits de futbol. A mitjans dels 80, a partir dels vuit anys, vaig començar a enregistrar en cintes de cassette tot el que m’agradava de les converses que sentia per casa i converses amb els amics que venien a jugar, sons casolans que em cridaven l’atenció, sintonies de programes de la tele, fragments de programes musicals de la ràdio, i em gravava a mi mateix quan jugava a ser locutor de ràdio o presentador de telenotícies. Tinc una col·lecció d’un centenar de cintes de cassette amb totes aquestes gravacions, junt amb les còpies que durant els anys 80 i 90 feia dels discos que familiars i amics em deixaven.
Un taller de ràdio que vaig fer durant les jornades culturals de la meva escola el curs de COU la primavera de 1994, em va condicionar molt: en només unes hores, vaig adonar-me que no solament volia ser periodista, com havia somniat durant anys, sinó que volia ser radiofonista. El 13 de setembre de 1994 vaig fer les meves dues primeres hores de ràdio al 107.1 de la FM, a Matadepera Ràdio, presentant discos en el programa de radiofórmula 107. Música. Només havia tocat una taula de so en dues ocasions aquell mateix any: la de l’estudi casolà del tiet de l’Albert Parera, company de la classe, i la del DJ Luigi Lopino, amic del poble que punxava cada any a la sessió disco de la festa major. Posteriorment vaig treballar a Ràdio Rubí, Ràdio Sant Cugat i Ràdio Barcelona.
Fins aquell moment, havia sigut un oient regular d’emissores com Catalunya Ràdio o Cadena 13. Com ja he explicat diverses vegades a l’Hemeroteca, un dels primers programes que recordo haver escoltat regularment és L’aventura és l’aventura, amb Josep Maria Bachs. El segon programa del qual vaig ser un oient diari durant uns cinc anys és Els Mallamusicals d’Albert Malla. Ja iniciats els 90, escoltava sovint la fórmula de Los 40 Principales a Ràdio Barcelona, amb excel·lents locutors com Juanma Ortega o Fernandisco, puntualment Hot 100 amb Gabriel Porcar a RAC 105, i assíduament RAC Time, amb Silvia Tarragona, Francesc Vila i també Gabriel Porcar, també a RAC 105. Les hores de consum habitual de ràdio seguien aquells anys a partir de la mitjanit a La nit dels ignorants, amb Carles Cuní, i puntualment Hablar por hablar amb Gemma Nierga. Emmig d’aquestes hores de ràdio no podien faltar el “paraula de Stone!” del malauradament desaparegut Jordi Tardà i el seu Tarda Tardà, la transmissió d’en Puyal a Catalunya Ràdio, els primers butlletins de la recent inaugurada Catalunya Informació, i els primers i brillants anys de Flaix FM, amb veus com les de Carles Davó, Txell Aixendri, Joan Arenyes, o Jordi Casas i el seu Swing Flaix.
És a dir, que durant una dècada vaig escoltar molta ràdio, i sovint enregistrava allò que em semblava interessant amb el meu ràdio-cassette. I quan feia ràdio (cosa que vaig fer de forma exclusiva entre 1994 i 2000), m’enregistrava a mi mateix per a poder millorar la meva dicció i aprendre a ajustar el to adequadament. També enregistrava alguns fragments dels meus companys de Matadepera Ràdio que em semblaven interessants. Afortunadament, totes les cintes les vaig conservar.
El març del 2020 va arribar el confinament, i amb ell van arribar unes llargues hores de reclusió domiciliària, un fet absolutament inesperat que ens va trasbalsar. Per fortuna, només uns dies abans d’aquest moment, vaig decidir renovar el meu estudi casolà per a tornar a fer programes de ràdio, quan feia gairebé quatre anys que per falta d’hores lliures vaig aturar indefinidament el meu estimat Rock’n’Clàssics a Ràdio Sant Cugat. Primer vaig fer unes pastilles curtes anomenades La recomanació musical d’Esteve Llop, que es va emetre l’estiu de 2020 a Ràdio Sant Cugat. I tot seguit, ja confinats, vaig tornar a enregistrar edicions del Rock’n’Clàssics. En paral·lel, mentre anava teletreballant vaig digitalitzar una bona part de les cintes de cassette i Mini-Disc on conservo les gravacions dels meus anys de feina a la ràdio. Quan vaig comprovar que disposava de força talls de la ràdio que escoltava, també els vaig digitalitzar per a conservar-los.
L’estiu del 2020, per casualitat vaig escoltar a iVoox el podcast Una vida de ràdio, d’Albert Malla. No sé com hi vaig anar a parar, però em va fer molta il·lusió retrobar un dels meus locutors preferits de quan era petit, que a més dedicava un munt d’hores a parlar de ràdio i a presentar els talls de la ràdio que ell havia fet i de la que havia escoltat. Em va semblar una idea fantàstica, i li vaig proposar a l’amic Jordi Casellas, gravar un parell de programes semblants al de l’Albert, amb les meves gravacions. Amb en Jordi ja ens havíem connectat remotament durant el confinament domiciliari per a reflotar un altre vell programa de ràdio, Black Night,. El resultat ens va agradar, i vaig comprovar que tenia material editat per a un total de deu programes, però en tenia molt més que ens podria servir.
En aquest punt, però, va sorgir la qüestió dels drets d’ús d’aquestes gravacions, fet en el que el mateix Albert Malla, molt amablement, ens va assessorar mitjançant un intercanvi de correus electrònics. Va ser una petita odissea de mesos, que ens va portar a demanar formalment a diverses empreses que ens cedissin aquests drets. Les emissores catalanes van ser les primeres en facilitar-nos aquesta qüestió, començant per Radiocat i Catalunya Ràdio. Tot seguit ens van donar l’OK el Grup Flaix, Kiss FM (pels drets de les desaparegudes Ràdio Terrassa i Radio Club 25), Radio Teletaxi i Ràdio Estel. Però les emissores generalistes espanyoles ens han negat la cessió de drets. D’una banda, Cadena COPE va al·legar que “raramente damos permiso para el uso de las grabaciones”, mentre que Cadena SER i Radio Nacional de España disposen d’una tarifa per minut de gravació que cal abonar, com si nosaltres anéssim a fer negoci amb aquesta feinada… Cal tenir en compte que, en molts casos, jo mateix disposo de diverses gravacions d’aquestes emissores que, molt probablement, ni COPE, ni SER ni Radio Nacional tenen als seus arxius, i que jo els hi cedia si ells, al seu torn, em cedien uns breus minuts d’aquests documents per a difondre’ls, però malauradament no hi ha res a fer. Per últim, el grup Atresmedia no s’ha dignat ni a contestar la nostra petició, tot i que ho hem intentat per diversos costats.
Resumint: durant les setmanes de confinament, vaig escoltar unes quantes desenes d’hores d’antigues gravacions, de les quals vaig digitalitzar i editar prop de 1.300 talls breus. Aquests talls s’han complementat amb altres documents localitzats per internet, i amb les gravacions antigues que també guardava a casa seva l’amic Jordi. Quan vam donar a conèixer el nostre projecte, uns dies abans de l’estrena del programa a Ràdio Sant Cugat l’estiu del 2021, professionals com Nil Via i Albert Murillo de Catalunya Ràdio, ens van facilitar més documents sonors interessants, així com Fernando Rodríguez Calvo, secretari de l’Associació Cultural Amics de la Ràdio, o Toni Mascaró, històric tècnic de so de Cadena Catalana. I mica en mica, vam veure que era possible iniciar un programa de ràdio sense data de finalització, que encara avui dia anem alimentant per a intentar arribar, com a mínim, a la celebració del centenari de Ràdio Barcelona, l’emissora degana del nostre país, el novembre de 2024.
Durant dos anys i mig hem enregistrat la majoria d’edicions del programa des de casa; el Jordi des del seu estudi casolà de Terrassa, i jo des del meu a Barcelona, connectats per internet i coordinant-nos per videoconferència, cosa que mai abans havíem fet. Al principi ens va costar una mica, però ara ja hi estem tan acostumats que ens sembla normal. A l’inici del desconfinament, també vaig promoure la realització d’edicions de cara al públic, començant per la festa major de Talamanca i Bellveí. Vam seguir fent visites a emissores com RAC1, Flaix FM i Catalunya Ràdio. I per últim, també vam fer edicions especials des de la fira de ràdioaficionats Mercaham, a Cerdanyola del Vallès; una edició des del Tibidabo; i una altra des de la fira de l’Associació Cultural Amics de la Ràdio, a Cardedeu. En aquest viatge hem entrevistat a professionals i ex-companys de ràdio com Jordi Basté, Albert Malla, Cinto Niqui, Padre Apeles, Julio Ruiz, Albert Murillo, Jofre Llombart, Toni Mascaró, Albert Beorlegui, Jordi Ramos, Jordi Casas, Marçal Lorente, Lídia Juste, Jessica Sotodosos, Amador Santos, July Pérez, Ivan Medina, Marta del Cerro, Virginia Solà o Sisco Lara. I tenim l’esperança d’arribar a entrevistar algun dia a referents radiofònics de la nostra generació, com Silvia Tarragona, Antoni Bassas, Miquel Calçada o Toni Clapés, per citar alguns noms destacats.
Val a dir que aquest programa el fem per amor incondicional a la ràdio. No el fem per a donar-nos a conèixer, ja que estem convençuts que la ràdio, tal i com encara la coneixem avui, acabarà desapareixent. No el fem per a guanyar diners, més aviat al contrari, ens costa diners, ja que sobretot al principi vam invertir en recursos tècnics que ens han permès millorar les nostres taules de so, micròfons, ordinadors i aïllaments acústics dels nostres estudis, per a fer un programa de ràdio en òptimes condicions, sense comptar les innombrables hores que ens suposa la producció i realització d’aquest programa. No el fem per a fer-nos fotos amb els radiofonistes coneguts amb els que hem parlat i penjar-les després a correcuita a les xarxes socials, tot i que era ben fàcil treure rèdit amb aquestes pràctiques.
I en canvi, sí que fem aquest programa per a dignificar la ràdio, el mitjà més ràpid i directe, l’únic mitjà gratuït per a la humanitat, el mitjà que més acompanya i sedueix, el mitjà que desenvolupa la ment i que fa somniar. I el fem per a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, pensant que si amb la nostra tasca aconseguim recuperar documents sonors inèdits abans que es destrueixin, estem fent una aportació immensa a la recuperació i preservació de la radiodifusió, i en conseqüència de la història de Catalunya, ja que tots els documents que anem recopilant els compartim amb l’Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya, organització de l’Institut de la Comunicació i de la Biblioteca i Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsada per Cinto Niqui, de recent creació.
No obstant, a les portes de l’arribada als cent anys de Ràdio Barcelona, som crítics amb les polítiques relacionades amb la gestió de les emissores del nostre país, tan des del punt de vista públic com privat. Sense voler posar-me en un jardí, crec que hi hauria molt camí a recórrer si totes les empreses i administracions públiques que financen les més de cent emissores de ràdio catalanes s’estimen la ràdio. La ràdio no es pot justificar com un mitjà d’influència política o empresarial, com també passa amb la televisió. La ràdio és molt més que un mitjà poderós i influent, i per tant crec que s’hauria d’anar més enllà. És necessari un canvi de xip, si no volem que la ràdio sigui un mitjà vàlid només per a persones d’edat avançada. Si algun dels lectors d’aquest modest article (escrit tal i com aconsegueixo fer els meus programes de ràdio, és a dir, eliminant hores de son i aprofitant minuts entre la meva feina i la meva vida personal) té ganes de pujar al barco per a reflotar a la ràdio, sóc aquí, d’empeus i il·lusionat per a poder celebrar molts més anys de ràdio com a oient i com a radiofonista.
Visca la ràdio!
Podeu escoltar el programa a Ràdio Sant Cugat 91.5 FM, a https://www.cugat.cat/programes/hemeroteca, i a diverses plataformes de podcasting:
Comments