Per més hòsties que et va fotent la vida, amb més ganes t’has d’aixecar cada vegada. És l’única manera per a seguir endavant. De vegades ni tan sols ens cal agafar-nos a res ni a ningú, només pel fet de saber què hi ha més enllà, a partir de demà, ens ha de fer néixer cada matí.
Però no és gens fàcil la vida... Sols en aquest desert emmig del paradís de la vida, les tempestes van passant una a una, i si som prou forts després ve la calma. És una dicotomia inacabable. Estem en un núvol de colors, tothom es preocupa de nosaltres, ens sentim estimats, realitzats, satisfets, feliços. I de sobte, quan menys ens ho esperem, tornem a estar sols dins la tempesta. Caiem al terra, cada vegada de més amunt. La hòstia cada vegada és més forta. El mal travessa la pell, els músculs, els ossos, cala dins el cor, i sembla impossible treure-se’l de sobre. Primer petites punxades, després ganivetades.
I busques dins teu i hi trobes tantes coses per a compartir... i cada vegada menys forces... I intentes sortir un segon del teu aïllament interior i et veus tan petit, tan poca cosa, tan insignificant, escarransit, esquifit. Una engruna de sorra en l’univers. Tot i així, el sol surt cada matí i aquest minúscul granet de sorra llueix i reflecteix la seva llum amb humilitat i respecte.
Hi ha moments que sembla que hagi estat somniant durant setmanes. Que estic amb la mirada perduda en qualsevol cosa, i de sobte tens un deja-vu, o la sensació tan estranya de despertar-se de sobte a mitja nit, quan dorms a deshores i la ment no pot descansar perquè no se sent completa. Falten peces a localitzar i encaixar en el trencaclosques de la vida. Què és el que m’ha fet despertar de sobte? Cap on he d’avançar? És bo seguir l’instint? O potser m’he de trencar la closca per a buscar un perquè i un camí de lloses grogues a seguir?
Beus qualsevol cosa i, per uns moments, tornes a notar l’agradable i estranya sensació que la ment i el cos es distancien una mica, i intentes veure les coses des d’una altra perspectiva, però no pots... El resultat és pràcticament sempre frustrant, de vegades angoixant. Però hi ha dies, aquells dies tan especials que pots comptar amb els dits de les mans, que et sents capaç de tot, que tens el cor obert perquè penses que aquella ànima solitària que orbita aprop teu et completarà, omplirà aquest estrany i inexplicable buit... Alguna vegada ho aconsegueixes, i després...
Però, de qui parlo? De tu? De mi? De tots? Sempre aquesta desconcertant i misteriosa inconcreció, voltant per terra, mar i aire, i aquestes ones i esperits de la vida voltant amunt i avall. Somnis i realitats, pensaments i fets, olors, carícies. Aquestes ànimes voltant sense rumb pel camí de la vida. Llaços que es troben, es trenquen, es tornen a trobar en vincle infinit... I arriben aquells parèntesis, aquells silencis prolongats als quals no trobo resposta i que m’angoixen...
Mirant l’horitzó et veig a tu, em veig a mi, veig els dos pols que es toquen lleugerament, en impressionant i impossible equilibri amb el tot. Tan grans i petits a la vegada. Tan sabis i tan ignorants.
Pots escoltar aquest passatge en el podcast Cau de Lletres:
Comments